diumenge, 8 de gener de 2012

Capítol 6: La gravació I

[Hem perdut la noció del temps. Ja no sabem ni quin dia és hui. N’han passat tants sense veure la llum del sol que tots ens pareixen el mateix. Tancats ja no sabem on, endollats a uns cascos enormes, allunyats de les nostres famílies i els nostres amics. Els nostres vestits ja només son draps. La nostra pell està enclavillada i els nostres cossos són cada vegada més i més flacs. En la llunyania de les nostres ments absents, només una claqueta ens marca el tempo: “Clack, clack, clack, clack”.]


Aquell fred matí del segon dia de nadal, encara impregnats de l'esperit nadalenc, ningú sospitava el calvari que anava a suposar clavar-nos en un estudi durant cinc dies a jornada completa. Només Toni ja havia tingut alguna experiència semblant (però molt més distendida en el temps) amb el disc de Les Mãedeus, potser això explica la seguretat amb la qual contava i dosificava les amfetamines que ens tocaven per cap després d’haver-se llegit la premsa esportiva. Quan li diem que potser estava exagerant, ell només alçava una cella com compadint-se de la nostra ingenuïtat. Nosaltres, que mai haviem eixit del caliu de la llar, on en una vesprada podiem gravar fins a tres o quatre cançons...

El primer matí va estar dedicat pràcticament per complet a la instal·lació i sonorització de la bateria i els amplificadors de la guitarra i el baix.

Sonoritzar la bateria és una de les coses que més costen,
menos mal que Toni portava unes resistents munyiqueres rosa fosforito

Per la vesprada ja vam començar a gravar les bases i vam tindre l’honor de poder conéixer per fi a la benvolguda senyora claqueta, un estrident soroll tirànic que encasella la llibertat flowística dels músics, però que es fa necessària en el cas de les produccions deconstruïdes: Resulta que Pep Toni Ferrer, el nostre productor i mentor espiritual, va vindre a Benissa el passat 17 de Desembre a escoltar com sonavem en directe i a gravar-nos amb una Game Boy. Des d’aleshores s’ho ha estat escoltant a casa, i ens ha passat algunes indicacions orientatives: Un desmadre flangeriano per ací, un glocken pianito per allà, unes percus frikis en plan folk de sa galàxia verda un poc més cap allà… Però al remat, com que no hem tingut temps per a afegir tantes coses a les cançons, no li ha calgut ni vindre: Ens ha deixat gomitar les cançons més o menys tal i com solem tocar-les sempre i ell ja li afegirà i li llevarà els detallets que li semblen oportuns, a posteriori, en la inspiradora solitud balear. Bé, tal i com les toquem sempre no: Hem comptat amb la gran ajuda de Rafa Sánchez - un element estabilitzador entre tant de caos - als comandos del Protools, així com amb la seua paciència: Després de gravar la base de “Cançó per a una operació a cor obert” li vam demanar què tal i ens va explicar sincerament que no podia opinar perquè no entenia aquella marcianada. Ens vam sentir tots molt afalagats, però al final encara es va animar a col·laborar al final apoteòsic de la cançó amb un solo frenètic d’eixos que et fan despegar de la cadira.

Entre María de la Grefusión i Raül taral·lejaven les cançons
mentre gravavem, per a que no ens perguerem,
(però de rés servia).

A mesura que avançava la gravació de les bases anavem assumint l’evidència de que no ens donaria temps a gravar-ho tot en cinc dies, però no podiem permetre’ns el luxe de deixar-nos cançons fora (encara que, aixi i tot, n’hem gravat menys de les que ens haguera agradat) i les amfetamines se'ns estaven acabant, aixi que vam decidir llogar l’estudi dos dies més (allà febrer, quan passen els examens...) per a gravar les veus. Una vegada gravades les bases (no ens ho podiem creure!) li va arribar el torn a la tralla. Raül es va posar la seua camiseta rude disposat a distorsionar el repertori. Mãedéu, quin roïdo! Haurieu d’escoltar com ha quedat la guitarra elèctrica de “L’historiador d’Alfarrassí!”. O el baix de Martín a l’aturada de "Llull Cobain"! La veritat és que serà un disc amb molts contrastes...

“Hasta que no faces bé el solo no t’acabes la pizza”.
I allí es va quedar, per a les formigues...

Per sort Raül anava bastant fluït, ja que té més experiència que nosaltres a l’hora de gravar amb la nostra benvolguda amiga la claqueta, i al final encara li va donar temps a Maria de la Grefusión a gravar el piano de la introducció i d'“Els quatre teletubbies de l’Apocalipsis”, també vam poder afegir l’acústica, el güiro, la pandereta i vam començar a vore com anava això de les veus (Dues hores vam estar per a gravar les de “I el sòl de València somriu”). Crec que eixos dos dies (tres, si contem el de les col·laboracions) que ens queden a febrer també seran durs... (Bé, el de les col·laboracions segur que no tant!)

Quan vam acabar la gravació mo’n vam anar pels bancals a fer-nos fotos pornocionals (aprofitant que dues de les noves cançons transcorren en el meravellós món de l’horta), però després de cinc dies a l'ombra estavem un poc sensibles a la llum del sol.


De tants dies aïllats del món exterior (encara com que ens van vindre a visitar Ulisses, Guillem, Dani, Laura…) vam acabar desenvolupant conductes silvestres i antisocials, amagant-nos de la gent darrere els cadellets de tarongers que, si et fixes bé, pareixen antenes parabòliques. ¿Està ja obsolet el discurs cosmo-rural? Podreu comprovar-ho vosaltres mateix al disc, que eixirà… ¿allà l’estiu?*

2 comentaris:

  1. *No feu cas, que aquesta data és per a mantindre la tensió fins al pròxim capítol, encara que potser finalment acabe siguent veritat, o potser ens hagem quedat curts i tot...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caguenlaputa. Jo esforçant-me en no traure el mecenes dèspota que tinc en mi i evitant immmiscuir-me al treball dels... artistes?¿?¿ I vosaltres poseu una foto amb el Superdeporte... Segur que l'euro que valdrà ha eixit del Verkami ixe.

      Malversacióóóó!!!

      Elimina