Capítol 12: El disc en si (bemol)

http://misostingut.bandcamp.com/

Pareix que faça un any des que el Projecte Escolopendra va engegar el seu motor, però en realitat fa exactament un any i dues setmanes que el Beato va tindre la brillant idea d'encetar un Verkami amb el qual ciber-pidolar el pressupost que necessitavem per a enregistrar el nostre primer disc. Hui, un any i dues setmanes després, aprofitem la cojuntura impostada que ens dispara els impostos - sobretot pel que fa als productes i esdeveniments culturals - per a disparar el nostre disc en descàrrega directa i gratuïta a la xarxa (a falta de tindre millors coses que disparar a segons qui...).

Descarrega-te'l i comparteix-lo. Passa-lo als teus amics, a la teua mare, al teu amor, a l'agent del servei de protecció de testics. Reprodueix-lo a les teues festes clandestines, als teus viatges interminables per l'orografia valenciana, per a amenitzar el sopar romàntic amb el professor de dret romà. Bolca-lo al Virtual Dj i barreja'l amb drum'n'bass i Bruno Lomas. Torna'l a penjar a Internet i digues que l'has gravat tu, presenta'l a un concurs de maquetes i queda desqualificat. Tot això només amb un clicq.

Si eres un poc més fetitxista i prefereixes tindre el producte material a les mans per a olorar-lo mentre l'escoltes i notar la suau textura del cartró gris caspejat i liar-te un porro amb el paper de Biblia del pòster desplegable del seu interior, al Bandcamp també tens l'opció de demanar el cd físic i el rebras a casa sense despeses d'enviament, així com també un pacq especial que, a més, conté una samarreta i una txapa.

Aprofitem l'avinentesa per anunciar el concert de presentació que s'està preparant per al dissabte que ve al Teatre Ideal de  Castelló de la Ribera. Serà una presentació més bé modesta, però per descomptat no poden faltar les col·laboracions (de la gent que ha participat al disc), les sorpreses i, atenció, l'amadrinament de ni més ni menys que Les Mãedéus. També intentarem projectar una série de videos d'imatges trobades al Youtube, com aquest de Llull Cobain que vos anticipem, amb fragments d'un documental sobre el místic mallorquí i imatges de la nostra última gira. Esperem que vos agrade.

Capítol 11: El disseny

La nova capçalera que acabeu de vore conté la portada d’El Projecte Escolopendra. Es tracta d’una il·lustració del gran Jordi Albinyana de l’Olleria qui, a banda del disseny, s'encarregarà també de la confecció de tot l'apartat físic (és a dir: les serigrafies manuals de les caixes dels discos, així com de les camisetes i les xapes). Es podria dir que gràcies a ell, i només a ell, podrem repartir el nostre animal pel món material, així com vestir-lo de gal·la per quan el repartim pel món virtual. 

Durant tots aquestos mesos de gestació, vam anar tinguent diferents idees pel que fa al disseny, cadascuna més erràtica i coenta que l’anterior, fins que finalment ens vam adonar que necessitavem l’ajuda d’un expert en la matèria. Va ser quan vam contactar amb Jordi: li vam passar les cançons del disc, li vam donar completa llibertat, i en un tres i no res es va espolsar aquesta impressionant il·lustració, repleta de personatges estranys, que estarà inclosa al disc en format pòster, i de la qual s’extraurà, fent zoom, la portada. Ja sabem que l’acabeu de vore, però vos la tornem a posar per a que pugueu gaudir-la en tota la seua esplendor (si punxeu en la imatge podreu contemplar-la al detall)):

Un dels personatges del mural protagonitzarà la galleta i la samarreta. Un simpàtic sense-rostre que es presta a diferents interpretacions: alguns ens han dit que és clarament una vagina espectral; a altres els sembla una pupil·la allargada en vertical (a lo Sauron) i envoltada de fulgor ectoplàsmic. A vosaltres què vos evoca?

De fet, la galleta ja està protagonitzant-la, ja que ahir vam rebre el carregament clandestí que les contenia totes:

I la samarreta començarà a protagonitzar-la a partir de demà ja que, tot i que properament penjarem El Projecte Escolopendra a la xarxa per a que Tolomón puga descarregar-se’l gratuïtament, demà al Pop al Carrer ja podreu adquirir-lo en format físic! Així que: vos esperem!

El terror de Pasqualo

Desapareix un llaurador de La Pobla Llarga en misterioses circumstàncies. Diferents testimonis visuals afirmen que el subjecte, que respon al nom de Pasqualo, porta ja una setmana perdut i nuet pels bancals. Segons els seus companys de feina, últimament mostrava comportaments estranys: parlava sempre de l’adveniment d’un bitxo sideral que vindria d’una altra dimensió a través d’un forat de cuc interdimensional que desemboca a l’horta de La Ribera. El grup comarcal Mi Sostingut el reclamen (només viu): “Sense ell no podem treure el disc, i ja portem molts mesos de retard”, afirmen. Ofereixen una recompensa de 1.234€

http://misostingut.bandcamp.com/track/el-terror-de-pasqualo

Capítol 10: El tracklist segons Sant Pep Toni Ferrer

[“Rodeo Bill, palmeres Bennàsser, pitxines sense cloro, arena blanca, farlopa groga, shampoo de gitano, clítoris d'argent, bananes lluminoses, infraestructures singulars.”] Sant Pep Toni Ferrer ha estat els últims dos mesos capbussat en la producció telemàtica de la nostra imminent Escolopendra (que ja es troba en la fase de masterització), així que creguem que és el més indicat per a desvetllar les cançons que finalment entraran al disc, i així de pas ens pot contar, cançó a cançó, com ha anat el procés de producció [Les frases entre claudàtors estan extretes de la correspondència que hem mantingut tot aquest temps, la resta ens ho explica ell mateix en rigurós posteriori].

Partitura en espiral:

Bemols i sostenidos, nius de notes… Es pot fer una cançó amb totes les notes? Aquesta tal volta. Al moment del "a tutti pleni" surten totes les notes, fetes per robots Atari del 85. Els robots seran els únics éssers mòbils que quedaran a sa Terra d'açí 1000 anys. Partitura en espiral lis recordarà sa música que feien els humans.

L’historiador d’Alfarrassí:

Del frenesí, de la Ribera, allà a on els natius fan surf a ses albuferes plenes de moscardes violetes. S'estrofa seria com mesclar NOFX amb My Bloody Valentine, i sa tornada com mesclar Calèxico amb un prostíbul de Perpinyà. Molaria deixar els cants de la Grefu sense bateria, quan ses dones canten tot el món s'hauria d'aturar a escoltar-les.

Esmorzar Nu:

Follar amb estil, berenar amb estil, cantar amb estil. És un puto hit que deixa als subnormals dels U2 com a pallasos neoliberalistes que fa 15 anys que no saben fer cançons. Doncs aquesta cançó val més que tota sa discografia en Spotify dels irlandesos. Em fa ganes de pillar donettes, cridar a tots als meus amics i follar-me'ls a tots, sense discriminació de genère ni tan sols d'espècie. Veus que es creuen, ritme de discoteca turística, guitarres submarines, sintetitzadors a lo "Blas Runner", pastors alemanys en cautivitat, farlopa 0,0.

I el sol de València somriu:

Inici a lo Robocop quan anava a primer de flauta, probabilidad de processó de carrer (pasacalles, li diuen en foraster) quan entra sa bateria em vaig a masturbar davant una comissaria. Sa lletra em sembla increíble, tan sols n'Ausies March podria arribar a tals conclusions sintàctiques. Apart dels Senior i dels Caravan. “El sol de valencia sonrió…” el que pugui significar això només ho saben els Deus i els peleros panxaplenes i aeroports buïts. Al gravar els lapsteels em vaig inspirar amb la farlopa que es foten els malparits.

Brokeback Formigonera:

Lynch, que te quiero Lynch. En Lynch és el fill de puta més gran de la història inconscient de la Humanitat. Tan sols ell i els lletristes de Mi sostingut donen sentit a allò que no en té… Una construcció d'un edifici-hotel-prostíbul és l'escenari per a demostrar amor entre persones peludes. L'idea sembla genial, com musicar-la… a lo Lynch… L'inici  tenia que ser Lynch, bé en realitat, Angelo Badalamenti, el creador sonor de Twin Peaks, una banda sonora que supera a tota sa disocgrafia dels U2… Ses tornades son estructures musicals a lo Napalm Death amb esperit valencià de primer ordre.

Cançó per a una operació a cor obert:

[Heu pensat de ficar-li percus freakys en pla folk de la galàxia verda?] Em fa ganes d'operar-me… de canviar-me de sexe… de canviar-me de queixal, de canviar-me de pell… i escoltar el riff de la cançó eternament…vaig cridar als robots Atari del 85 per a fer d'orquestra de tal excelsa línea melòdica musical… Heu operat un dels millors riffs de la Ribera… els U2 ploren a un cantó d'un hospital privat.

El terror de Pasqualo:

HIT!!! Els Love of Lesbian estan cercant sa tablatura per Internet del tema, volen fer una versió per a acabar els seus concerts… a Mallorca ja no és el mateix des de que va començar el tema al Logic 9… Sa barriada va ser detinguda per possessió de drogues, nens explotats i bonos de l'estat Austríac… Als negres se'ls acurça el rabe quan escolten aquesta cançó… Les Panteres negres em van segrestar una setmana i no vaig poder sortir d'una soterrani fins que aquesta cançó no sonés de puta mare, hi ha havia el negre de Pulp Fiction… van arrivar a un conveni… les robots del futur serán negres i sense rabe… [Li he volgut donar un rotllo funky-Atari-detective en hollywood…]

Hospital Psiquiàtric Pare Jofré:

Eucarístia, Baptisme, Convivències… Totes aquelles activitats que es realitzen a una esglèsia caucasiana… Bonney M. reçant el Pare nostre… i el Pare Jofre bebent vi que ha robat d'una Xaranga de Benlloch…Un piano dels anys 20… i els robots Atari que volen coneixer a Deu, el Bill Gates dels humans… Reverb, trímbica i so dels 70… passat per 4 commutadors de cinta analògica… els plugins són neoliberalistes…. [Un rotllo entre "amigo Félix" amb orgues i mamballetes (palmadas en castellà) que li doni un toc litúrgic, i desprès un so entre els Byds i el Duo Dinámico].

Els deshumanitzats:

Bar, bar, bar… Estrofes sigiloses alternant-se amb riffs todopoderosos… Festa reivindicativa de la Humanitat que hem perdut… A Washiton DC. el punk és canta en Valencià (Mallorquí continental)… riff de guitarra al·lucinant.

Llull Cobain:

Era un fill de puta… Hauria d'haver descubert Amèrica, ara a Colombia parlarien un Colombià molt parescut al Valencià, i aixines serieu més famosos que els U2…Intro Beck… electrònica puta… tornada a lo Kurt Cobain… visca els 90!!! … Hi ha un mallorquí que pega berros poètics, tancau-lo a la pressó… [He fet un inici amb un orgue a lo siglo XIII amb reverb de Perpinyà i desprès entre sa cançó una mica arranjada a lo Beck].

L’home del segle XXI:

Final apocalíptic… És com si els REM s'haguessin drogat per primer cop… Poesia d'enmig curiosa… Tots volem ser homes del segle XXI…. Melodia Atari…

Els 4 teletubbies de l’Apocalipsi:

Animal Collective son uns panolis... Sa tornada d'aquesta cançó mai sortirà a sa portada del Rock de Luxe, però ja ho s'ho val… fills de puta…M'encataria ser petit per a escoltar-la amb orelles verges… M'encantaria ser fornicat auditivament amb aquesta cançó als 4 anys… Apocalipsis now!!!!!

La cançó que no és cançó:

Falta el Kiko Veneno… Al pròxim disc ho cridau… També és un fill de puta…

Entrevista al programa "Batec" de Ràdio Alginet

Ja podeu escoltar l'entrevista de 50 minuts que ens han fet Carles Plas i Àngela Ricart per a la sexta entrega del programa "Batec", que va ser emesa ahir per la vesprada a Ràdio Alginet. Inclou una "demo crua" d'El Projecte Escolopendra (concretament, la "Cançó per a una operació a cor obert") i dos o tres cançons en acústic.

Capítol 9: La Xaranga IMPLANTE COCLEAR

Ací la tenim, directament arribada del taller musical de l’Hospital Psiquiàtric Pare Jofré: La Xaranga IMPLANTE COCLEAR! (Es diu aixina pel roïdo que fan): L’última col·laboració que quedava per gravar.

D’esquerra a dreta:

- Dani Sanjuan de Castelló de La Ribera: Ja el coneixeu del dia de les col·laboracions. Membre de Figa Productions i tuba inesgotable que ja ha col·laborat en altres gravacions de més renom, com ara al disc “Benvinguts al Paradís” dels Obrint Pas. Ha quedat una línia de tuba vertaderament xula i simpàtica. No vam poder parar de cantar-la en tot el dia: “Po-po, po-po-po-po-po po po-po-po-po-po po po-po-po-po-po po…”

- A la Grefu d'Aldaia també la coneixeu de sobra. Com veieu, ha entrat fort i s’ha implicat a fons tant a les veus com als pianos. En aquesta ocasió toca amb el piano un lleuger acompanyament en clau de swing que serveix d'element cohesionador dels tres instruments de vent.

- Fèlix ha vingut des de Xàtiva. Forma part de la secció de vent dels Dirty Soul Riders (anteriorment coneguts com The Skartats), ambdues formacions molt elegants que fan gal·la d’un ska clàssic exquisit. Tot un honor tindre’l entre els col·laboradors.

- I a la dreta del tot tenim a Guillem, també component dels Dirty Soul Riders. Toca tot tipus de saxos: El baríton, el tenor, l’alt, el soprano… però per a aquesta cançó ha elegit aquest mini-saxo que li dona un toc més juganer sense perdre mai l'actitud jazzística. A més, ha sigut qui va tindre la idea de la xaranga (la cançó no estaria inclosa al disc si no haguera sigut per la seua proposta) així com també l’autor dels arranjaments.

Aprofitem el toc fester del video de l’assaig que vos oferim a continuació (en el qual també apareix Llull Cobain completament entregat, fent d’home-metrònom amb un entusiasme brutal) per a celebrar que JA ESTÀ ABSOLUTAMENT TOT EL DISC GRAVAT i que les pistes ja estan fent marxa cap a Mallorca "sin necesidad de tomar el barco o el avión", disposades a ser manipulades de forma completament imprevisible per l’increïble Pep Toni Ferrer d’Oliva Trencada. Anirem informant-vos…

Capítol 8: El dia de les col·laboracions

Dissabte va ser l’esperat dia de les col·laboracions. A les 9 del matí ens vam reunir amb els verkamistes col·laboracionistes més matiners als Estudis Terra Musical de l’Alcúdia. El primer en gravar va ser Javi Mondéjar de La Pobla Llarga, que li va posar una línia de clarinet al “Sol de València”, donant-li el toc de cançó de bressol que la cançó demanava.

Després van entrar Ulisses de Castelló de la Ribera (qui, per cert, és l'autor de totes les fotos - excepte d'aquesta, evidentment -) i Antoni de l’Alcúdia, que van fer un recitat intercalat del poema que apareixerà a la cançó “L’home del Segle XXI”.

A mitan matí va arribar la gent de Figa Productions, que encara estava dormint la mona i la grip.

Palau i Dani ens van donar alguna pista sobre el sarau que estan muntat per a aquest dissabte 18, a l’endemà del concert amb Arthur Caravan a Gandia...

Per fi va entrar Maria de La Pobla Llarga a recitar el poema que introduirà la cançó “Partitura en espiral” i, per tant, també el disc. Maria té una gran dicció, com hem pogut comprovar en la presentació d'alguns actes del poble (concerts de la Unió Musical), alguns recitals poètics "seriosos" (com els de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana) o altres més improvisats (com el poema de Vicent Andrés Estellés que va recitar a l’assemblea dels Indignats de les Ènoves). Tenim sort de comptar amb ella per al disc.

El poema introductori està recitat sobre la base de piano que va gravar la Grefu, a qui ja conegueu de la setmana passada. Aquestes són, per tant, les dues primeres persones que s’escoltaran al disc.

Les tubbi-abraçades van ser el pilar del dia de les col·laboracions: A la foto, Dani i Jordi es tubbi-abracen.

Quan ja erem prou colla ens vam clavar tots a al cabina de gravació a fer dues ambientacions importants:

- “La cançó que no és cançó” en clau flamenca

- Cors i renou de bar a “Els deshumanitzats”

És una llàstima que no s’aprecie a les fotos, però n’erem 15 dins la cabina.

Quan vam acabar de gravar les ambientacions, Quimet es va acomiadar dels “Quatre Teletubbies de l’Apocalipsi” amb un bon grapat de tubbi-adéus.

I l’últim en gravar va ser Jordi Aleixandre, membre fundacional de formacions riberenques tan mítiques com ara Anguiles de Camal o Nyitus. També va formar part de la primera formació de Mi Sostingut. Va posar unes línies de guitarra a “L’esmorzar nu” i va fer el solo flamenc de “La cançó que no és cançó”.

Ací teniu a Borja de La Pobla Llarga, un col·labolador que no va poder vindre dissabte perquè treballava. Fa poc va començar a pujar videos al Youtube amb les seues cançons, amb una gran resposta de la gent. Ha posat veus a "Brokeback Formigonera" i "L'esmorzar nu".

Raül, Borja i Toni es preparen per a cridar "¡¡¡EL CORRAL DELS BOUS BORRATXOS!!!" a "L'historiador d'Alfarrassí":

Capítol 7 - La gravació II: Les veus.

Grefu és ja la nova cantant de Mi Sostingut.

El primer dia vam anar més ràpid del que ens pensavem:

Vam gravar les veus de vuit cançons!

Grefu i Martin preparant-se per a fer els cors de "Llull Cobain"

Llull i Martin fent els cors de "El terror de Pasqualo"

Toni es prepara per a fer la tercera veu (!) de "Els Quatre Teletubbies de l'Apocalipsi"

Arthur Caravan + Mi Sostingut

Divendres 17 de febrer a La Fábrica (Gandia)

Arthur Caravan, un dels grups valencians més reconeguts,

presentaran en La Safor el seu segon disc, "Atles Enharmònic".

http://arthurcaravan.bandcamp.com/

Mi Sostingut interpretaran les cançons que formaran part del seu

primer treball discogràfic, que s’editarà en primavera.

http://misostingut.bandcamp.com/

Preu de l'entrada: 5 euros (anticipada i en sala)

Venda anticipada d'entrades:

La Costera:

CAMOT
Carrer Jacint Castanyeda (Xàtiva)

( els divendres de 19 a 21h)

La Safor:

- BO DE SAL (bar del Casal Jaume I)

C/ Dona Teresa, 2 (Gandia)

- DELTA DISCOS

C/ Sant Francesc de Borja, 7 (Gandia)

Capítol 6: La gravació I

[Hem perdut la noció del temps. Ja no sabem ni quin dia és hui. N’han passat tants sense veure la llum del sol que tots ens pareixen el mateix. Tancats ja no sabem on, endollats a uns cascos enormes, allunyats de les nostres famílies i els nostres amics. Els nostres vestits ja només son draps. La nostra pell està enclavillada i els nostres cossos són cada vegada més i més flacs. En la llunyania de les nostres ments absents, només una claqueta ens marca el tempo: “Clack, clack, clack, clack”.]

Aquell fred matí del segon dia de nadal, encara impregnats de l'esperit nadalenc, ningú sospitava el calvari que anava a suposar clavar-nos en un estudi durant cinc dies a jornada completa. Només Toni ja havia tingut alguna experiència semblant (però molt més distendida en el temps) amb el disc de Les Mãedeus, potser això explica la seguretat amb la qual contava i dosificava les amfetamines que ens tocaven per cap després d’haver-se llegit la premsa esportiva. Quan li diem que potser estava exagerant, ell només alçava una cella com compadint-se de la nostra ingenuïtat. Nosaltres, que mai haviem eixit del caliu de la llar, on en una vesprada podiem gravar fins a tres o quatre cançons...

El primer matí va estar dedicat pràcticament per complet a la instal·lació i sonorització de la bateria i els amplificadors de la guitarra i el baix.

Sonoritzar la bateria és una de les coses que més costen,

menos mal que Toni portava unes resistents munyiqueres rosa fosforito

Per la vesprada ja vam començar a gravar les bases i vam tindre l’honor de poder conéixer per fi a la benvolguda senyora claqueta, un estrident soroll tirànic que encasella la llibertat flowística dels músics, però que es fa necessària en el cas de les produccions deconstruïdes: Resulta que Pep Toni Ferrer, el nostre productor i mentor espiritual, va vindre a Benissa el passat 17 de Desembre a escoltar com sonavem en directe i a gravar-nos amb una Game Boy. Des d’aleshores s’ho ha estat escoltant a casa, i ens ha passat algunes indicacions orientatives: Un desmadre flangeriano per ací, un glocken pianito per allà, unes percus frikis en plan folk de sa galàxia verda un poc més cap allà… Però al remat, com que no hem tingut temps per a afegir tantes coses a les cançons, no li ha calgut ni vindre: Ens ha deixat gomitar les cançons més o menys tal i com solem tocar-les sempre i ell ja li afegirà i li llevarà els detallets que li semblen oportuns, a posteriori, en la inspiradora solitud balear. Bé, tal i com les toquem sempre no: Hem comptat amb la gran ajuda de Rafa Sánchez - un element estabilitzador entre tant de caos - als comandos del Protools, així com amb la seua paciència: Després de gravar la base de “Cançó per a una operació a cor obert” li vam demanar què tal i ens va explicar sincerament que no podia opinar perquè no entenia aquella marcianada. Ens vam sentir tots molt afalagats, però al final encara es va animar a col·laborar al final apoteòsic de la cançó amb un solo frenètic d’eixos que et fan despegar de la cadira.

Entre María de la Grefusión i Raül taral·lejaven les cançons

mentre gravavem, per a que no ens perguerem,

(però de rés servia).

A mesura que avançava la gravació de les bases anavem assumint l’evidència de que no ens donaria temps a gravar-ho tot en cinc dies, però no podiem permetre’ns el luxe de deixar-nos cançons fora (encara que, aixi i tot, n’hem gravat menys de les que ens haguera agradat) i les amfetamines se'ns estaven acabant, aixi que vam decidir llogar l’estudi dos dies més (allà febrer, quan passen els examens...) per a gravar les veus. Una vegada gravades les bases (no ens ho podiem creure!) li va arribar el torn a la tralla. Raül es va posar la seua camiseta rude disposat a distorsionar el repertori. Mãedéu, quin roïdo! Haurieu d’escoltar com ha quedat la guitarra elèctrica de “L’historiador d’Alfarrassí!”. O el baix de Martín a l’aturada de "Llull Cobain"! La veritat és que serà un disc amb molts contrastes...

“Hasta que no faces bé el solo no t’acabes la pizza”.

I allí es va quedar, per a les formigues...

Per sort Raül anava bastant fluït, ja que té més experiència que nosaltres a l’hora de gravar amb la nostra benvolguda amiga la claqueta, i al final encara li va donar temps a Maria de la Grefusión a gravar el piano de la introducció i d'“Els quatre teletubbies de l’Apocalipsis”, també vam poder afegir l’acústica, el güiro, la pandereta i vam començar a vore com anava això de les veus (Dues hores vam estar per a gravar les de “I el sòl de València somriu”). Crec que eixos dos dies (tres, si contem el de les col·laboracions) que ens queden a febrer també seran durs... (Bé, el de les col·laboracions segur que no tant!)

Quan vam acabar la gravació mo’n vam anar pels bancals a fer-nos fotos pornocionals (aprofitant que dues de les noves cançons transcorren en el meravellós món de l’horta), però després de cinc dies a l'ombra estavem un poc sensibles a la llum del sol.

De tants dies aïllats del món exterior (encara com que ens van vindre a visitar Ulisses, Guillem, Dani, Laura…) vam acabar desenvolupant conductes silvestres i antisocials, amagant-nos de la gent darrere els cadellets de tarongers que, si et fixes bé, pareixen antenes parabòliques. ¿Està ja obsolet el discurs cosmo-rural? Podreu comprovar-ho vosaltres mateix al disc, que eixirà… ¿allà l’estiu?*