Capítol 10: El tracklist segons Sant Pep Toni Ferrer

[“Rodeo Bill, palmeres Bennàsser, pitxines sense cloro, arena blanca, farlopa groga, shampoo de gitano, clítoris d'argent, bananes lluminoses, infraestructures singulars.”] Sant Pep Toni Ferrer ha estat els últims dos mesos capbussat en la producció telemàtica de la nostra imminent Escolopendra (que ja es troba en la fase de masterització), així que creguem que és el més indicat per a desvetllar les cançons que finalment entraran al disc, i així de pas ens pot contar, cançó a cançó, com ha anat el procés de producció [Les frases entre claudàtors estan extretes de la correspondència que hem mantingut tot aquest temps, la resta ens ho explica ell mateix en rigurós posteriori].

Partitura en espiral:

Bemols i sostenidos, nius de notes… Es pot fer una cançó amb totes les notes? Aquesta tal volta. Al moment del "a tutti pleni" surten totes les notes, fetes per robots Atari del 85. Els robots seran els únics éssers mòbils que quedaran a sa Terra d'açí 1000 anys. Partitura en espiral lis recordarà sa música que feien els humans.

L’historiador d’Alfarrassí:

Del frenesí, de la Ribera, allà a on els natius fan surf a ses albuferes plenes de moscardes violetes. S'estrofa seria com mesclar NOFX amb My Bloody Valentine, i sa tornada com mesclar Calèxico amb un prostíbul de Perpinyà. Molaria deixar els cants de la Grefu sense bateria, quan ses dones canten tot el món s'hauria d'aturar a escoltar-les.

Esmorzar Nu:

Follar amb estil, berenar amb estil, cantar amb estil. És un puto hit que deixa als subnormals dels U2 com a pallasos neoliberalistes que fa 15 anys que no saben fer cançons. Doncs aquesta cançó val més que tota sa discografia en Spotify dels irlandesos. Em fa ganes de pillar donettes, cridar a tots als meus amics i follar-me'ls a tots, sense discriminació de genère ni tan sols d'espècie. Veus que es creuen, ritme de discoteca turística, guitarres submarines, sintetitzadors a lo "Blas Runner", pastors alemanys en cautivitat, farlopa 0,0.

I el sol de València somriu:

Inici a lo Robocop quan anava a primer de flauta, probabilidad de processó de carrer (pasacalles, li diuen en foraster) quan entra sa bateria em vaig a masturbar davant una comissaria. Sa lletra em sembla increíble, tan sols n'Ausies March podria arribar a tals conclusions sintàctiques. Apart dels Senior i dels Caravan. “El sol de valencia sonrió…” el que pugui significar això només ho saben els Deus i els peleros panxaplenes i aeroports buïts. Al gravar els lapsteels em vaig inspirar amb la farlopa que es foten els malparits.

Brokeback Formigonera:

Lynch, que te quiero Lynch. En Lynch és el fill de puta més gran de la història inconscient de la Humanitat. Tan sols ell i els lletristes de Mi sostingut donen sentit a allò que no en té… Una construcció d'un edifici-hotel-prostíbul és l'escenari per a demostrar amor entre persones peludes. L'idea sembla genial, com musicar-la… a lo Lynch… L'inici  tenia que ser Lynch, bé en realitat, Angelo Badalamenti, el creador sonor de Twin Peaks, una banda sonora que supera a tota sa disocgrafia dels U2… Ses tornades son estructures musicals a lo Napalm Death amb esperit valencià de primer ordre.

Cançó per a una operació a cor obert:

[Heu pensat de ficar-li percus freakys en pla folk de la galàxia verda?] Em fa ganes d'operar-me… de canviar-me de sexe… de canviar-me de queixal, de canviar-me de pell… i escoltar el riff de la cançó eternament…vaig cridar als robots Atari del 85 per a fer d'orquestra de tal excelsa línea melòdica musical… Heu operat un dels millors riffs de la Ribera… els U2 ploren a un cantó d'un hospital privat.

El terror de Pasqualo:

HIT!!! Els Love of Lesbian estan cercant sa tablatura per Internet del tema, volen fer una versió per a acabar els seus concerts… a Mallorca ja no és el mateix des de que va començar el tema al Logic 9… Sa barriada va ser detinguda per possessió de drogues, nens explotats i bonos de l'estat Austríac… Als negres se'ls acurça el rabe quan escolten aquesta cançó… Les Panteres negres em van segrestar una setmana i no vaig poder sortir d'una soterrani fins que aquesta cançó no sonés de puta mare, hi ha havia el negre de Pulp Fiction… van arrivar a un conveni… les robots del futur serán negres i sense rabe… [Li he volgut donar un rotllo funky-Atari-detective en hollywood…]

Hospital Psiquiàtric Pare Jofré:

Eucarístia, Baptisme, Convivències… Totes aquelles activitats que es realitzen a una esglèsia caucasiana… Bonney M. reçant el Pare nostre… i el Pare Jofre bebent vi que ha robat d'una Xaranga de Benlloch…Un piano dels anys 20… i els robots Atari que volen coneixer a Deu, el Bill Gates dels humans… Reverb, trímbica i so dels 70… passat per 4 commutadors de cinta analògica… els plugins són neoliberalistes…. [Un rotllo entre "amigo Félix" amb orgues i mamballetes (palmadas en castellà) que li doni un toc litúrgic, i desprès un so entre els Byds i el Duo Dinámico].

Els deshumanitzats:

Bar, bar, bar… Estrofes sigiloses alternant-se amb riffs todopoderosos… Festa reivindicativa de la Humanitat que hem perdut… A Washiton DC. el punk és canta en Valencià (Mallorquí continental)… riff de guitarra al·lucinant.

Llull Cobain:

Era un fill de puta… Hauria d'haver descubert Amèrica, ara a Colombia parlarien un Colombià molt parescut al Valencià, i aixines serieu més famosos que els U2…Intro Beck… electrònica puta… tornada a lo Kurt Cobain… visca els 90!!! … Hi ha un mallorquí que pega berros poètics, tancau-lo a la pressó… [He fet un inici amb un orgue a lo siglo XIII amb reverb de Perpinyà i desprès entre sa cançó una mica arranjada a lo Beck].

L’home del segle XXI:

Final apocalíptic… És com si els REM s'haguessin drogat per primer cop… Poesia d'enmig curiosa… Tots volem ser homes del segle XXI…. Melodia Atari…

Els 4 teletubbies de l’Apocalipsi:

Animal Collective son uns panolis... Sa tornada d'aquesta cançó mai sortirà a sa portada del Rock de Luxe, però ja ho s'ho val… fills de puta…M'encataria ser petit per a escoltar-la amb orelles verges… M'encantaria ser fornicat auditivament amb aquesta cançó als 4 anys… Apocalipsis now!!!!!

La cançó que no és cançó:

Falta el Kiko Veneno… Al pròxim disc ho cridau… També és un fill de puta…